Associació Cultural i Juvenil Ja Vorem

joventut, participació, comunitat i associacionisme

Categoría: La Maranya

  • Vaig entrar pel messenger, i vaig acabar de tresorer

    Amb l’aprovació de la primera junta directiva de La Maranya, jo em vaig convertir en membre del primer equip de l’associació, amb la funció de dur la tresoreria.

    La primera vegada que vaig entrar a un casal jove va ser a Benicàssim i jo tindria uns 12 o 13 anys. Recorde que vaig entrar per a utilitzar el messenger dels ordinadors i per xatejar amb els meus amics. A ma casa no teniem ni ordinador ni internet. Poc després, quan es va fer la remodelació de l’espai (va quedar brutal), va ser quan vaig tornar d’altra forma. Potser ja perquè era un poc més major. Ahí vaig conèixer a les diferents animadores del projecte. En aquest nou espai jo ja no entrava per a utilitzar internet. Anava perquè era un lloc on em podia trobar amb els meus amics i amigues i on podíem fer activitats. Principalment jo estava al taller periòdic de jocs de taula i estratègia.

    «Pense que la meva sort hauria de ser la sort de molts més joves al poble»

    Recorde perfectament algunes de les formes de funcionar del centre. Va estar un temps un animador que es deia Toni. Pocs mesos després els animadors del projecte amb qui vaig estar més en contacte eren Víctor i Virginia. En alguns moments hi havia animadors que eren molt provocadors en la forma de fer, i això alentava a la gent a fer coses.

    En altres moments hi havia figures animatives que treballaven des de la prudència. L’equip tenia una relació poli bueno poli malo, versionada, amb la que feien despertar pensament crític en la gent jove. I pense que va funcionar de meravella perquè vam començar a fer més activitats, a banda dels jocs de taula. Vam fer curts, tallers de cuina vegetariana. Fins i tot, vam organitzar una festa Tuenti amb desenes de persones a una plaça, o el minifestival de música en valencià la Flama. En aquesta última activitat ja s’estava començant a gestar la Maranya, una associació jove pròpia, en la que la gent jove autogestionara sense les influències partidistes (el lliure pensament). En aquest moment de la nostra vida, teníem moltes ganes de demostrar que érem persones vàlides i teníem l’energia per fer el que s’havia de fer: reunions, estatuts d’una nova associació, publicitat, papers pel permís d’obra, trobar un local… Això era altre rollo, havíem passat de tindre un local on jugar a ser joves-adultes que volien emancipar-se.

    Amb l’aprovació de la primera junta directiva de la Maranya, jo em vaig convertir en membre del primer equip de l’associació, amb la funció de dur la tresoreria. Amb Esther de presidenta. Esther, Noel, Ricardo, Guille i jo érem part del col·lectiu feia anys i havíem anat a l’escola junts, crescut junts… Gràcies a Maranya, jo vaig cultivar una amistat profunda amb persones que, encara avui, son del meu grup més proper d’amics, la família que es tria.

    Recorde perfectament que després d’aconseguir el local vam començar amb les obres per fer-lo habitable i per unir les dues cases que havíem llogat. Hi havia molta merda al pati interior i havíem de retirar un gran jardí abandonat. Recorde eixa jornada de treball com un dia de molt treball físic, però molt reconfortant. Per desgràcia, en aquest punt, jo tenia 18 anys i marxava a un altra ciutat a estudiar Biomedicina, i em vaig allunyar físicament del projecte. Però els meus amics continuaven.


    Retrospectivament, tinc molta estima per tota l’experiència viscuda. Cada dia ha sigut únic, l’associacionisme, la Maranya, les persones que he conegut, m’han convertit en una persona que es respecta a si mateixa pels seus principis cívics, ètics i morals. Tot i que vaig marxar, sempre m’he sentit orgullós de la Maranya, del que vam fer. Sempre m’he sentit part de la casa. En fa molta pena que el centre juvenil que albergava s’haja tancat perquè pense que la meva sort hauria de ser la sort de molts més joves al poble.

  • El pròleg d’alcaldia que mai tindrem

    Aquest breu text introductori hauria de començar amb un Benvolgudes veïnes de Benicàssim. Seria, sense dubte, una de les fórmules de cortesia amb la qual iniciaria qualsevol de les persones que ens lligen, si li demanaren fer les primeres pàgines com a alcalde o alcaldesa.

    Representar l’alcaldia d’un municipi és, sense dubte, representar també les inquietuds de tots i totes les ciutadanes que s’organitzen per millorar el poble. La societat civil és clau per al funcionament democràtic del municipi. Per això diria que m’alegra molt tindre entre les meues mans una publicació com aquesta, que commemora el treball i el deixa per al record. Perquè com es conta a la història del vaixell de Teseu, la memòria és essencial i va més enllà d’allò material.

    També hauria de dir, sense dubte, que llegir aquest text em fa sentir humil, connectada i important, de formar part d’una trajectòria tan potent de continuïtat cívica a Benicàssim. Perquè molts alcaldes abans de mi han cregut en el projecte, i l’han enfortit des de la política pública. Li han donat suport econòmicament, convençudes del valor d’aquesta inversió futura.

    I jo també.

    Sobretot diria que aquest text és molt valuós perquè deixa per escrit una part importantíssima de la història del municipi. Perquè la trajectòria vital de moltíssimes joves que ara viuen arreu del món amb diferents professions, ha sigut marcada pel que van aprendre per primera vegada a la nostra Casa de Joventut: què és treballar en grup, com organitzar activitats, com fer reunions i escoltar, com prendre decisions entre pensars diferents. Totes elles coses que les han facilitat ser millors metgeses, dissenyadores o mestres actualment. Què la nostra Casa de Joventut ha sigut, i és un orgull – diria al text-, perquè forma demòcrates que després representen la nostra cultura local arreu on van, siguen metgeses, dissenyadores o mestres. Què la democràcia s’aprén, quan eres jove, anant a la Casa de Joventut totes les setmanes, en el teu temps lliure, mentre estudies per a arribar a ser metgesa, dissenyadora o mestra.

    El valor social de la joventut i el pes específic que té millorar la integració social de les persones joves, fan que la Casa de Joventut (l’associació, no el local) siga un bé a protegir. Un espai de pràctica democràtica d’especial interés. Aprofitaria per a dir que igual que s’ha declarat bé d’interés cultural el dia de les paelles, podríem fer-ho amb la tradició de Casa de Joventut al poble, almenys com a bé immaterial.

    Seria interessant també que l’alcalde (o alcaldesa) diguera que, com ha estat visitant Europa moltes vegades (això queda molt bé dir-ho quan eres alcalde) la mirada a Europa és imprescindible, i ara en aquests moments seríem menys europees si no tinguerem en compte el paper als municipis de les Cases de Joventut, youth clubs, maisons du jeunes, o com els diguen a cada país d’Europa.

    El final d’aquesta carta breu contindria, de ben segur, un aplaudiment a la multitud de joves que participen en “Cases”, i les animaria a seguir fent-ho. I inclouria una petita menció a les activistes i voluntàries que ho fan possible. Potser en diria fins i tot un o dos noms concrets. I ací tancaria la carta.

    Seguirà sent necessari buscar el reconeixement i suport de les nostres administracions locals, però no esperarem a tindre’l, per si no arriba mai.

    A hores d’ara ja haureu entés que no tenim text d’alcalde o alcaldessa real. Simplement, no hi ha sintonia. Abans perdíem temps en fer registres d’entrada demanant-li coses, però en 10 anys n’hem fet desenes que no han rebut resposta. Ens hem acostumat ja al silenci.

    Hauria de ser diferent. Una bona alcaldesa obriria aquesta publicació amb alegria i amabilitat. Ha de ser la representant principal del municipi, i de les seues polítiques, qui reconega en aquestes línies la impressionant tasca duta a terme pel moviment de Cases de Joventut, i els seus líders locals, en l’educació democràtica de la joventut del poble. Moltes i molts s’han format el caràcter polític, valors i voluntat de participar en la vida cultural, social, política i econòmica (compte, i econòmica també) a partir del projecte de Cases de Joventut en el que feren les primeres pràctiques organitzatives amb altres joves del poble. I això un/a alcalde/sa ha de saber veure-ho.

    Per això aquesta publicació naix òrfena. No és que la feina feta des de les Cases de Joventut tinga menys valor pel fet que no la reconega ningú des de l’administració local, ni la part política. No és això. La tasca és IMPRESCINDIBLE, i si no existira hauríem d’inventar-la. Però siguem realistes, reconeguem que la societat civil tot i que fem coses d’interés públic, mai tindrem el mateix impacte públic si l’administració no ens reconeix. I no només això, es fa molt difícil mantenir certa activitat si l’administració ho ignora o fins i tot, li fica traves a l’activitat normal.

    Han sigut molts alcaldes a Benicàssim els qui no volien associacionisme juvenil, però el toleraven. Molts els que en tractaven fins i tot a plenaris la conveniència o no de certes formes de fer associacionisme, tal vegada perquè la seua formació democràtica era insuficient, o tal vegada perquè ideològicament estarien millor si enfront no hi hagués ningú que discutira. Durant molts anys les diferents formes de Casa de Joventut han tingut enfront una actitud de govern municipal qüestionable, sense dubte. Però només hi ha una alcaldia que pot estar “orgullosa” d’haver signat l’extinció dels projectes educatius al lleure. La que ha guardat silenci. La que ha canviat les reglamentacions per impedir la participació de la gent jove. La que ha utilitzat com arma ignorar, sabotejar i impedir la presència a l’espai públic. Cal donar-li l’enhorabona, perquè al més pur estil queipollanista, literalment ha recuperat la forma de fer política que aniquila a l’oponent, malgrat que en aquest cas només era complement. Sense pietat.

    Des de l’orfandat que se sent quan no tens alcaldesa que t’estime. Seguirà sent necessari buscar el reconeixement i suport de les nostres administracions locals, però no esperarem a tindre’l, per si no arriba mai. Som societat civil organitzada, associacions que caminen a muscles de gegants.

  • Invitació a escriure al llibre commemoratiu

    Benicàssim, 8 d’octubre de 2022

    Benvolguda amiga:

    Com saps, l’Associació Cultural i Juvenil JA VOREM, la Casa de Joventut QUELCOM i la posterior Casa de Joventut LA MARANYA, concitaren durant anys la participació de la nostra joventut al poble, centenars de joves, i foren referent associatiu en el seu temps, alhora que escoles de democràcia per a totes nosaltres.

    Cada periode o època de Casa de Joventut, ha donat pas a la imbricació de moltes d’aquestes joves en un ampli espectre d’organitzacions sindicals, cíviques, veïnals, esportives, ambientals, culturals, periodístiques, liderades en alguns casos per molta de la gent formada en Cases de Joventut (CdJ). Les joves fan pràctiques de participació en una
    CdJ, i continuen en altres causes al llarg de la vida. La democràcia apresa ací, en part, ens acompanya allà on anem.

    Hem agrupat moviment estudiantil, feminista, d’educació en esplais al lleure, ecologista. I hem participat junt amb altres
    companyes fraternals valencianes, en la construcció d’un model de treball amb la joventut que compte amb l’opinió de les persones joves, i no les convertisca en simples consumidores d’activitats programades pels adults. Els cursos de monitora i animadora han sigut clau en els últims anys, per arribar a despertar les consciències d’eixa joventut que sovint vol fer coses, però no té l’espai.

    Enguany arribem als trenta anys des de la nostra creació. Volem celebrar-ho amb tota la gent que ha format part d’aquest camí, i fer-ho amb l’edició d’un llibre que pretén reflexionar sobre el paper de les CdJ a la manera europea d’enténdre-les, en el conjunt de les lluites emancipatòries de la gent jove. Les CdJ han sigut sempre espais d’integració, que atenen al principi que la joventut és diversa, i les seves inquietuds també.

    És essencial rememorar, en estos temps de ruptura i confrontació ideològica, que des de la posició del progrés humà i
    la laïcitat, totes ens hem trobat en aquest projecte “d’Amistat Cívica». Més enllà de l’amistat íntima o personal, existeix
    aquesta altra amistat que ocorre en l’espai col·lectiu i públic. Amistat Cívica és el que es dóna quan ens ajuntem perquè
    un problema ens és comú i busquem solucions juntes, deixant de banda qüestions personals o privades.

    Acompanyades pel diàleg, l’organització, la resolució de problemes i la convivència. És en aquest marc en el que anhelem (re)trobar-vos a totes, convençudes com estem del fet que la societat civil és motor de canvi de la societat. En la teua qualitat d’antiga o actual activista, usuària, participant, col·laboradora, ponent o formadora del moviment associatiu de Cases de Joventut a Benicàssim, que has tingut la generositat de compartir amb nosaltres aquests anys, et proposem que sigues una de les autores d’aquest llibre col·lectiu.

    Pots optar per realitzar un article curt: 500 paraules, un full A4. O llarg: 2.000 paraules, 4 fulls A4.

    El tema del llibre, com deiem abans, és l’Amistat Cívica, el recorregut històric pels més de trenta anys de Casa de
    Joventut a Benicàssim. Les relacions amb l’administració pública i el moviment associatiu juvenil, els relats de
    construcció de la societat civil al poble en la CdJ, les coses que han perdurat, les que no hem d’oblidar. Les relacions,
    anècdotes i dades per al record què formen part de la nostra petita història. Les dates, les persones, les reunions, les
    activitats. Un llibre constructiu, que no evitarà a les properes generacions de Cases de Joventut del nostre poble que
    cometen errors, però de ben segur servirà per a què aquests errors siguen diferents dels nostres.

    O, si vols, sobre la teva visió o experiència en qualsevol de les etapes, tingueres el paper que tingueres. Volem que et sentes lliure i crítica en les teues reflexions i escriptura. Qualsevol anàlisi per la teua part serà benvingut i, segur, ens servirà com material de formació per a les noves generacions d’activistes juvenils.

    Recorda incloure en el teu text:

    • Nom complet,
    • edat actual,
    • període d’anys en què vas participar (exemple: 1995-1997),
    • ocupació/professió,
    • municipi on vius.

    Un fil roig, violeta i verd uneix les Cases de Joventut actuals amb les antecessores, sabedores totes elles que formen part d’un esforç comú per un Món més just, solidari, igualitari i lliure per a totes les persones.

    Anima’t a escriure.

    Víctor Escoín i Reula
    Comissió llibre commemoratiu de Cases de Joventut a Benicàssim.

    Envia’ns el teu text a info@javorem.org