Categoría: La Maranya

  • La col·laboració amb Melderomer i el documental «Els portadors de somnis»

    En el moment del trasllat i ja instal·lades, La Maranya i el col·lectiu audiovisual Mel de Romer van elaborar aquest fantàstic documental titulat «La Maranya estrena casa» per explicar fora del municipi l’inèdit que va suposar eixir del Casal Jove i instal·lar-se en les cases de la Plaça dels Dolors:

    El col·lectiu Mel de Romer, més tard, va elaborar per a La Maranya el documental Els portadors de Somnis, amb el què explica el projecte de La Maranya en els seus inicis i la seua vocació pública.

  • El youtube de La Maranya, una recopil·ació d’història i relats audiovisuals

    La Maranya va generar una gran diversitat de material audiovisual entre 2011 i 2021.

    La majoria d’estos materials estan recopil·lats al seu youtube:

    https://www.youtube.com/@LaMaranya

    El vídeo més treballat és, sense dubte, el lip dub del comiat de l’espai Municipal al Casal Jove de Benicàssim, el desembre de 2010. És un document gràfic on es demostra suficientment la capacitat de convocatòria i l’alegria del projecte, malgrat el maltracte institucional rebut:

  • Els inicis del treball amb joves a Benicàssim (III)

    Amb tota la formació i les primeres experiències que vos he contat en els articles anteriors, eixa primera etapa de treball a Benicàssim es va convertir en referència per a molts i moltes joves. Al cap de pocs anys de treballar en els espais de la C/ Bayer, 19 ocorregué una cosa al poble, que fou important per a la població: s’inaugura el nou centre de salut.

    Amb això, es queda lliure l’espai municipal de l’antic ambulatori mèdic, un poquet més avall d’on estava el Casal. Crec recordar que eren els any 1999-2000. Aquell espai havia de ser per als joves… Tenint en compte el volum de treball que s’estava generant en el Casal, les demandes dels propis joves i les noves necessitats d’espais per a l’autogestió dels diferents grups, aconseguim que es condicione i es reconvertisca aquest antic ambulatori en el Casal Jove-CIDAJ, realitzant el trasllat al carrer Correus, 2 amb una mica més d’espai per a tothom: personal, associació juvenil i usuaris.

    «L’ambulatori es trasllada i el seu espai, es reconverteix a Casal Jove els anys 1999-2000.»

    A Benicàssim, els cursos de Monitor/a de TL i AJ1 que organitzàvem a través de la Federació de Cases de Joventut de la CV van ser decisius per a anar articulant diferents models associatius i de treball. Les Cases de Joventut naixen amb la vocació de donar uns serveis dinamitzadors de l’entorn, de caràcter educatiu i socialitzador, vàlid per a totes les persones joves de la localitat.

    És a partir d’aquest moment quan es dona a conéixer aquest model de gestió entre els joves de l’AJ «Ja Vorem» i decideixen apostar per aquesta manera d’entendre l’associació i les característiques que les singularitzen.

    L’AJ. «Ja Vorem» es va transformar en Casa de Joventut. En principi no es va donar de baixa, però va deixar de tindre activitat en continuar els seus membres amb el model de CJ. Així es va constituir la Casa de Joventut «QUELCOM». Crec que la primera Junta Directiva estava constituïda per pràcticament la majoria de components que l’AJ. «Ja Vorem» (Ferran Carbonell i companyia).

    Amb el temps per la CJ “QUELCOM” van anar passant diferents juntes directives, i l’entitat es va anar mantenint molt activa durant bastants anys. Segurament m’oblidaré de moltes persones que van passar per ella i que van fer molt bona feina en la «QUELCOM» -com així li deien- però ara mateix recorde als germans Dani i Xavi, Eduardo, Rubén, Víctor, Ricard, Ángela, Mariló, Jose Alejandro, Dan, … disculpeu-me totes les que no nomene per qüestió d’espai.

    Hi ha una fita històrica, molt emotiva, de les Cases de Joventut a Benicàssim. Villa Elisa, estiu de 1995: una de les primeres activitats que va organitzar la CJ.”QUELCOM” conjuntament amb el “Col·lectiu de Dones de Benicàssim” van ser les Jornades contra el racisme baix el lema “SOMOS DIFERENTES-SOMOS IGUALES”, lema de la Campanya Europea de la Joventut contra el Racisme, la xenofòbia, l’Antisemitisme i la Intolerància, coincident amb la celebració per part de l’ONU del Dia Internacional contra el Racisme. Ambdúes associacions i la Federació de Cases de Joventut de la CV que, convidada per la CJ “QUELCOM” va aprofitar per a adherir-se, col·laborar i, a més, fer la seua assemblea general. Van acudir joves de totes les Cases de Joventut de la CV. En eixos moments de la província de Castelló només estava la de Benicàssim.

    L’organització i les activitats programades van ser brutals: al matí després de l’assemblea de Cases de Joventut, començaren els tallers per a xiquets: malabars, pintura, jocs…. Després del dinar de germanor compartit i comunitari (cadascú havia fet una cosa per a compartir entre tots), a la vesprada vam gaudir moltíssim amb els “Accidents Polipoètics” i la conferència de M.A. Essomba sobre “Paternalismes benintencionats i ONGs”, activitats i contactes aconseguits gràcies al llavors president de la “Quelcom” Ferran Carbonell.

    No es podia demanar més. L’èxit va ser bàrbar i la repercussió i visibilitat de totes dues associacions organitzadores també.

    «L’any 2005 es trasllada l’oficina de Correus, contigua a la seu del Casal Jove, i aconseguim ampliar-lo més».

    Amb tot el treballat es fa necessari ampliar el local una altra vegada i contractar a més personal per a recolzar totes les iniciatives i demandes juvenils.

    L’any 2005 el local de l’antiga oficina de correus que fins ara estava pegadet al Casal Jove, es trasllada a un local nou i és així com comencen les obres d’ampliació del Casal Jove-CIDAJ. En 2007 s’inaugura, aconseguint annexar espais per a cursos, tallers, ordinadors i estudi, i una zona amb entrada independent amb zona de Ràdio i Espai Associatiu per als diferents grups de la Casa de Joventut i altres.

    En principi, tot i que comencen amb jornada parcial, ja es contracta a quatre dinamitzadors i una informadora juvenil que comencen a establir diferents programes de treball. Al voltant del 2007-2008 comença una nova era de treball en equip amb una nova organització del treball i divisió de tasques, configurant-se així nous projectes: Esplai, Centre d’Adolescents, Informació i Recursos…

    Malauradament no va tindre la llarga trajectòria que ens imaginàvem i preteníem.

    Sense dubte ha sigut el treball de la meua vida.

    Per circumstàncies diverses, i perquè l’anterior directora del Centre Municipal de FPA em va proposar perquè poguera rellevar-la per la seua immediata jubilació, vaig tindre la possibilitat de canviar de departament i en aquests moments assumisc aqueixa comesa.

    Sóc Mª Carmen Torres Pla, tinc 58 anys, i vaig treballar en Joventut en el periode 1990-2012. Actualment treballe de tècnica d’educació amb tasques de directora al Centre Municipal d’FPA de l’Ajuntament de Benicàssim i altres comeses de matèria educativa de la localitat.

  • La fortuna d’un poble

    Les casualitats de la vida ens porten a llocs inesperats, i en el meu cas, allà per 2009, feia les pràctiques del títol de Monitora de Temps Lliure a una escola matinera d’un cole. Un cole que avui en dia la Llei de Memòria Històrica ha fet justícia canviant-li el nom, per cert. Vaig coincidir amb un xic que es deia Taquio i que també estudiava a l’UJI. Compartíem el cotxe i a poc a poc ens anàvem coneixent. Treballar de 7:30 a 9:00 entre setmana sent estudiant de la universitat, t’uneix per força.

    Un dia em va parlar d’un projecte molt bonic que estaven fent a Benicàssim. Per a mi Benicàssim, encara que no haja nascut allí, sempre ha sigut especial. Tots els estius estava a l’apartament de la platja i per a mi, ha sigut el lloc on més he gaudit de l’oci. Per això, perquè estava estudiant magisteri i descobrint pedagogies diferents a l’ensenyament tradicional i perquè estava coneixent-me… Vaig decidir participar d’una manera molt humil en el projecte de l’Esplai Cataflai.

    «Quina llàstima no haver pogut ser part d’un projecte així quan jo tenia la mateixa edat i quina sort tenien a Benicàssim».

    Què era un esplai? Quines activitats feien? Quan? Qui participava? A quines edats es dirigien? Per què existia un grup de joves que ja no podien participar a l’esplai però encara tenien inquietuds i ganes de fer poble, de fer democràcia? Jo estava tant perduda com al·lucinada. Pensava… com podia ser que amb un projecte fet en aquell moment des del Casal Jove de Benicàssim i liderat per un equip de gent jove, s’havia provocat eixe entusiasme i interés en part del jovent del poble.

    Tractava d’entendre als xiquets, xiquetes i famílies d’aquell projecte democràtic i només arribava a una conclusió: QUINA ENVEJA MÉS SANA! Sempre vaig pensar quina llàstima no haver pogut ser part d’un projecte així quan jo tenia la mateixa edat i quina sort tenien a Benicàssim.

    Durant els mesos que vaig col·laborar, vaig poder compartir jornades de risoteràpia, manualitats, excursions i eixides nocturnes amb altres esplais de la Comunitat Valenciana, nits temàtiques, jocs de taula, jocs tradicionals al carrer, concerts, algun que altre programa de ràdio i sobretot, conéixer com mitjançant les assemblees, el diàleg i la cooperació de totes les persones participants podíem construir coneixement, joventut, futur i democràcia. D’altra banda, em sembla important ressaltar la laïcitat del projecte, ja que molts dels moviments socials per a joves eren i són religiosos. Fins i tot, personalment, poc després em vaig decidir a apostatar, exercint els meus drets, que és al final allò que es vaig aprendre des de l’Esplai, a pensar amb llibertat.

    Finalment, cadascuna de les persones que van aportar de manera voluntària al projecte han estat presents en la meua vida. Aprofite per a agrair a Víctor, Virginia, Taquio, Lledó, Tamara i Beatriu per fer-me sentir ciutadana. Evidentment, la meua implicació social ha estat marcada per aquest projecte. Les llavors d’aquells anys van créixer en els anys posteriors, sobretot durant el Moviment 15-M.

    Gràcies per aquesta experiència.

  • El espíritu de las Casas de Juventud del 94

    Maranya es una alternativa a lo que tradicionalmente se propone en Benicàssim. Mari Carmen (técnico de juventud del Ayuntamiento) así lo cuenta “es una alternativa, es lo que no hay, asociaciones hay muchas en registro de asociaciones del ayuntamiento pero que funcionen de verdad, verdad, verdad pues se pueden contar con los dedos de las manos. Entonces, Maranya es una alternativa más a las más tradicionales porque es la única que aglutina actividades para infancia y juventud, educativas además, o sea que van trabajando en una línea de la mano de la educación. Deberían estar ocupando un lugar importante en el municipio como referentes de un trabajo juvenil, de un trabajo en juventud, de hecho yo creo que están siéndolo ya pero estaría muy bien que tuviesen muchísima más visibilidad y más apoyo”. Interesante destacar que si ese apoyo se hubiese dado a día de hoy Maranya no hubiese cerrado sus puertas y tal vez, seguiría abierta siendo epicentro cultural del municipio.

    «Es lo que queda del modelo llevado al estado puro de lo que es una casa de juventud, el funcionamiento de una casa de juventud, el modelo de participación».

    Desde Federació Valenciana de Cases de Joventut explican que, en este momento histórico, es un modelo a seguir porque es la única casa de juventud que ha recuperado el espíritu de casa de juventud que nació en el año 94 y que por diversas circunstancias han ido desapareciendo o modificándose. Maranya, en cambio, es lo que queda del modelo llevado al estado puro de lo que es una casa de juventud, el funcionamiento de una casa de juventud, el modelo de participación, etc (Julio, EG). Jesús Martí afirma que para él es algo más poético, “es una ilusión, es casi un suicidio, es un planteamiento, es gente, es… más que la estructura de Casa de juventud, que lo es también se vive mucho desde fuera, es como esos ciertos detalles que hacen falta que existan para que todos los demás, nosotros, sepamos que es posible conseguirlo, que ahí hay un ejemplo concreto. Yo creo que otras casas pasarán del tema bastante, pero que otras muchas nos identificamos, gracias a ella, más dentro de las casas de juventud. Para mí significa admiración” (Jesús, EG).

    Para otras personas como Armand (EG), es un espacio de participación en libertad y responsabilidad. Es un lugar donde la gente puede participar, implicarse y militar desde la responsabilidad y la absoluta libertad. Lydia (EG) contesta diciendo que para ella es gran parte de su vida, lleva muchos años aquí y aún está y no tiene intención de marcharse. Ella remarca que es un lugar que te impacta cuando entras ya que siempre ves a alguien trabajar, haciendo cosas que les gusta y quieras o no, acabas contagiándote y haciendo tu también cosas que te gustan. Sabes que puedes salir pero no quieres, es parte tuya y siempre quieres estar ahí. Iván reafirma lo que dice Lydia pero además remarca que es un espacio donde aprender y sobretodo disfrutar.

    Noel (EG) siente que Maranya es un espacio con muchísimas posibilidades, un lugar de mucho trabajo pero que aún tienen muchas cosas que ofrecer. En este sentido habla también Jose (EG) afirmando que es un espacio que se está construyendo continuamente, se reinventa siempre pase lo que pase y observa que cada vez tiene más peso en el municipio. Algo que echa de menos es que no se implique más gente, le gustaría que más personas participaran de esto porque siente que puede aportar muchas cosas. En ello le apoya Armand diciendo que es un proyecto necesario. El asociacionismo en España se ha perdido y nos centramos en un discurso único individualista y competitivo, esas son las razones por las que Armand cree que Maranya es piedra angular para convertirse en espacio de referencia de que las cosas se pueden hacer de otro modo.

    «Deberían estar ocupando un lugar importante en el municipio como referentes de un trabajo juvenil, de un trabajo en juventud»

  • Anatomia d’un instant emmaranyat

    Un instant, un moment, una instantània. Només això, però tant! Un instant de les nostres vides, un moment intens, de plenitud, d’il·lusió i alegria. Un instant, una instantània feta en un moment especial, radiant. Atrapar un segon de les nostres vides, una composició, uns gestos i unes paraules, unes mirades de complicitat. Un instant per recordar.

    Un espai, aire lliure, sol, una terrassa, plantes i cadires reciclades, parets antigues de pedra encalada. Una plaça d’interior que ens connecta, ens atrapa. Un espai diàfan, nu, una paret pelada, un graffiti recordant-nos qui som, on estem, què volem, quin és el nostre compromís. Un espai polimorf, híbrid, obert a l’exterior. Un poble. Unes escales que s’enlairen a un passadís interior. Una porta oberta, par a par, a l’exterior.

    Uns materials, fulls en blanc, fulls escrits, fulls pintats. Enganxines en les parets. Panells, fotos, fils de colors que creen xarxes on abans no hi havia res. Materials per construir i usar, materials per oferir i reutilitzar, materials personalitzats. Boles, gots, paper de cuina, tasses i plats, llibres, magazins i caixes de verdura. Més llibres. Un aparell de música, tendes de campanya, capses per guardar materials, capses per ser guardades. Una taula, dos, tres taules. I cadires, moltes cadires.

    Un temps, uns horaris, un calendari. Responsabilitat i compromís amb el grup. Distribució, repartiment, implicació. Un temps per trobar-se, per construir junts, per debatre. Una edat, uns anys, uns dies i unes hores. Canvi, dinamisme, vida. Unes edats, diversitat i contacte entre generacions. Un temps per organitzar-se, per cuidar-se i estimar la gent, el món. Un temps per agitar la vida, per créixer junts, per fer d’aquest un món més just. Un temps millor.

    Un gest, una mirada, un somriure, una abraçada. Una acció que et transporta, que et connecta, que et revoluciona i transforma. Sols un gest. I una paraula que t’acarona, que et connecta amb la senzillesa, amb la pell. Un gest lliure, com l’aire. I obert, com la tendresa. Un gest, per tu, per mi, per ella i per ells. Per totes. Un gest únic i divers al temps. Un gest.

    Una persona, una dona, una xiqueta, uns xiquets. Maduresa, jovent, infants. Una maranya de gent. Raquel, Virginia, Jose, Lluís, Esther, Armand, Arecia, Maria. Una persona. Iván, Elena, Noel, Victor, Lydia. Infantesa. Ciutadania. Una comunitat d’aprenents. Jorge, Jose Vicente, Míriam, Mireia, Pau. Veïnat, amigues, amics. Alba, Julia, Cèlia, Michel, Encarna, Noel. Una persona. Una entre tantes. Una entre tantes, en un lloc de la Terra.

    Una emoció, un sentiment, un afecte. L’estima, l’amor. Un vincle. La solidaritat. Una vivència que ens commou. Una emoció que ens transporta. Alegria, dolor, tristesa, enyor, felicitat, por. Una emoció. Una amistat, dues tres, moltes. Moltes més. Un sentiment dolç, un record. Una llàgrima, Enyor, futur, present. Un afecte intens, radiant, multiplicador. Un instant intens i còmplice. Un somriure. Una provocadora, temptadora emoció.

    Ella tenia una rosa,
    una rosa de paper,
    d’un paper vell de diari,
    d’un diari groc del temps.

    Ella volia una rosa,
    i un dia se la va fer.

    […]

    Va morir qualsevol dia
    i l’enterraren després.

    […]

    Però, com una consigna,
    circula secretament
    de mà en mà, per tot el poble,
    una rosa de paper.

    Cançó de la rosa de paper

    Vicent Andrés Estellés

  • Una entre tantes…

    Maranya son muchas cosas, son sueños e ilusión. Iván dice que este lugar siempre se ha caracterizado por ello y eso le da fuerza. Maranya es un montón de cosas tal y como dice Virginia, es una Maranya enmaranyada dice Mireia, y Víctor afirma que es una bola de nieve que baja rodando y que cada vez se hace más grande. Las personas que van cogiendo la bola de nieve no marchan, se van, se mueven dentro de Maranya, se mueven en los espacios porque las personas necesitan estar militando, estar trabajando con otras, hacer solidaridad, sentirse parte de algo en el mundo y se puede hacer en muchos lugares no sólo en La Maranya. Maranya permite muchas formas de hacerlo y si marchas de los lugares esto se convierten en transformaciones dentro del mismo espacio y hacen que la bola de nieve se haga más grande.

    Por otro lado, Maranya sabe que tiene una imagen muy potente. Se ha conseguido consagrar como marca dentro de la cual hay mucho trabajo y contenido. Víctor dice que cuando nos encontramos con algo genuino, estamos tan acostumbradas a estar aisladas y solas que nos enganchamos enseguida. Por eso dice que son importantes estas marcas entendidas desde un lenguaje social y no desde un lenguaje de mercado. Maranya es ese ovillo rojo que desprende hilos entras las personas que pasan por allí, siempre está presente en cada proyecto y actividad que se monta, es esas camisetas cosidas de esa forma especial, es ese lenguaje de yo soy Maranya, es esa excusa que se ha conseguido construir para organizar a gente. Tanto Víctor como Virginia piensan que es maravilloso pero no tienen la sensación de que esto sea único e irrepetible, esto les genera una sensación de soledad que no entra dentro de la finalidad del proyecto.

    Muchas de las personas que han conformado la Casa sienten que Maranya es un proyecto de gente trabajadora, “es una media de sesenta horas a la semana de trabajo durante unos cuantos años con la puerta abierta a todas aquellas que quieran aportar algo al mundo y sientan que este espacio significa algo para ellas. Podrán ser seis personas haciendo diez horas de esas sesenta o dividirse entre todas una hora y media, puede ser como sea pero es una suma de horas. Después es más cosas pero es una suma, es trabajo, es responsabilidad, es un ejercicio de renuncia a cosas personales por lo colectivo, es una persona que deja setecientos euros para pagar una puerta, aunque sabe que va a tardar en recuperarlos, otra que se va a comprar las juntas de insonorización porque hay que ponerlas ya y no pregunta como lo cobra, eso es Maranya”, así lo explica Víctor (EG).

    «Desearemos que no sea única y sí una entre muchas más».

    Además, es política. En el blog se declara como centro cívico político, como un espacio de debate, de crítica donde hacer política tan necesaria estos días, para hacer de Benicàssim un lugar mejor para vivir. No se hace política de partidos, no es un centro partidista porque defienden la libertad de pensamiento, la conciencia crítica de las personas y el proceso de crecimiento personal de cada una. En un mundo gobernado por comerciantes y especuladores apuestan por la ciudadanía que lucha a golpe de sueño por ser antes persona que cosa. Por eso es política, porque también es confianza, confianza en las otras y en ti misma para construir algo que sea colectivo.

    Algunas ex activistas de las casas afirman que se necesitan espacios como Maranya en el que trabajar la conciencia crítica de las personas. Para ellas es un referente y les gustaría que continuara durante muchos años y se pudiera incluso extender por más pueblos de la zona. Sienten que la gente debe relacionar Maranya con Benicàssim, tendría que ser el centro de Benicàssim y tener ese reconocimiento. Creen que es un lugar idóneo para que las jóvenes puedan sentirse parte de algo importante y colectivo porque para ellas ha significado mucho: aprendizajes, momentos importantes, recuerdos inolvidables, …. Por eso Maranya para ellas no es una sola cosa, son muchas, como la propia vida. Sienten que la vida es difícil de describir y les pasa lo mismo con Maranya porque esta es vida. Les gusta la diversidad del colectivo, las diferentes edades, los gustos, las actividades,… creen que cada una puede hacer lo que quiera gracias a toda esta diversidad. “Tú vienes aquí y puedes ser lo que tú quieras que sea, porque tienes esa libertad de hacer tu actividad y crear en ese momento lo que quiera el grupo. Eso es lo bueno. Sería difícil de explicar porque cada grupo lo ve desde una perspectiva. Desde el grupo de consumo se verá todo completamente diferente a como lo ven los niños o los adolescentes. Eso es lo bueno de Maranya, su diversidad” explica Joana (EG).

    Las cartógrafas dibujan ciudades de papel inventadas, espacios que no existen en la realidad, pero sí en sus obras, en sus sueños, en su ambición de ser únicas o simplemente en su inquietud porque su mapa se diferencie del resto. Son frágiles porque ellas mismas las pueden hacer desaparecer, pero muy fuertes a la vez porque se pueden extender alrededor del mundo. Las unen con otras ciudades, con otros pueblos, con otros lugares, las cruzan en el destino de mucha gente, en los caminos de muchos mundos. Las ciudades de papel se vuelven reales cuando se reconocen y pasan a formar parte de nuestra identidad.

    Maranya es nuestra ciudad de papel, surgió de pensarla, de dibujarla en una hoja, de la inquietud de las jóvenes por diferenciarse del resto y de compartirla con el mundo. Surgió de la utopía, de aquello que siempre piensas que nunca se podrá hacer realidad hasta que al final se acaba impregnando en el mapa imborrable de mucha gente.

    Podrán borrarla de algunos mapas sobrantes, pero ya nos ha atrapado tan fuerte a tantas personas que será imposible hacerla desaparecer. Se podrá transformar, crecerá, se hará más pequeña, se reproducirá, se convertirá en camino, en pueblo, en ciudad, en destinos de muchas personas aquí o allá, pero desearemos que no sea única y sí una entre muchas más.

    Una entre tantes…

  • Saludar pel carrer

    La confiança en que les persones si volem podem, que juntes som fortes i que sempre hi ha una bona excusa per a començar

    Des de fa un temps m’adone que moltes de les persones a les que salude pel carrer, les vaig conéixer i hi vaig començar a relacionar-me gràcies al Casal Jove.

    Vaig tindre sort en arribar a Benicàssim de poder optar a un lloc de treball per a dinamitzar la sala d’ordinadors del Casal Jove. El que va començar com un treball parcial va passar a ser una manera de viure. Conéixer el moviment de Cases de Joventut em va fer descobrir una professió i una militància, que a data actual tinc la fortuna de mantindre.

    Encaixar en un municipi en el qual no has nascut, de vegades és complicat. Podem buscar opcions per a fer xarxa però vivim tan ràpid el dia a dia que no tenim oportunitats per a compartir, expressar inquietuds, mirar al nostre costat i començar projectes juntes. Les Cases de Joventut, com a gran part del moviment associatiu, permeten just això, involucrar-te en allò que creus per a millorar la realitat amb altres persones amb interesos semblants.

    En començar al Casal vaig tindre la sensació de que participava d’un projecte ambiciós què confiava en les persones adolescents del municipi i facilitava que tingueren un espai d’experimentació i organització del seu propi temps lliure. Sentia que oferíem l’oportunitat de fer coses significatives, facilitàvem poder compartir amb altres persones i millorar el poble.

    «Gràcies a totes les persones que m’han ensenyat que som hereves d’altres generacions».

    Crec que una de les claus de tot el projecte per a mi ha sigut eixa confiança. La confiança en que les persones si volem podem, que juntes som fortes i que sempre hi ha una bona excusa per a començar. Des d’aqueixa confiança he participat en múltiples reunions, he assumit tasques, he programat i avaluat, i a data actual continue implicada amb altres persones del municipi per aconseguir que les persones joves tinguen les oportunitats que volen i es mereixen.

    Gràcies a totes les persones que m’han ensenyat que som hereves d’altres generacions, que tenim la responsabilitat de ser part del relleu i que estan convençudes, com jo, que les coses es poden millorar si entre totes aportem.

  • La cançó a les Cases de Joventut

    No tinc bona memòria, pot ser siga un fet compartit, o la condemna de molta gent, tindre la incapacitació de mantenir el record de gran part dels successos d’una humil i curta història personal. Però sí que recorde coses i algunes d’importants.

    En 2011 feia només quatre anys que, en solitari, ja intentava compartir allò que sentia mitjançant la música amb tot allò que havia canalitzat en saber com expressar-me, fent un projecte personal de cançó d’autor. Dins de les societats, moltes persones treballen en una mateixa direcció, tot i semblar d’àmbits totalment diferents.

    En aquell 2011 una colla de gent jove es va posar en contacte amb mi per fer un recital en unes «Jornades de Reflexió» cap al maig d’aquell mateix any. Consideraven que les nostres cançons compartien l’empatia que calia transmetre en aquestes jornades. Aquella va ser la primera trobada de moltes on jo madurava, creixia, em qüestionava la vida… Eixia des del Comtat, cap al sud del País Valencià, i viatjava cap a Benicàssim, i m’enamorava d’aquella gent.

    Comunicaven, treballaven, eren generoses. La Maranya fou un espai infinit perquè rebia i em contagiaven la voluntat per fer la vida del seu poble més digna i en ella, la del món en general.

    «La vostra educació perdurarà en mi».

    Com que no estem acostumades ho vegem tot inviable, però gent com «La Maranya» aportava treball, reflexió, distracció i compromís social alhora. Quasi res!

    Cada dia, trobar llocs de reunió juvenil on tinguen inquietuds per participar en el compromís (encara que siga de manera involuntària o gràcies al subconscient) d’observar el lloc que habiten i viure’l activament, transformar-lo, mentre veuen els amics, generen activitats interessants, escolten la música que els agrada i tenen un punt d’encontre o simplement, conviuen, és difícil.

    L’educació és fonamental en aquest procés, per això no els faig, del tot, responsables. Una societat es forma amb el criteri de totes les persones que l’habiten i qui més condiciona aquesta evolució són la gent gran.

    Les coses canvien però quan no hi ha espais que motiven aquestes peculiaritats, no desperten les inquietuds, ens convertim en passius/ves i ja saps el resultat d’aquest comportament.

    Associacions com «La Maranya» donen vida i son imprescindibles. Entenc l’esgotament que ha suposat anar sempre contracorrent, reclamar unes condicions per fer activitats, formacions, tallers… integrar al poble en la seua diversitat des de l’associacionisme (pel temps, diners i formació que això implica) i em frustra el silenci i indiferència de les societats individualistes perquè condemnen tota possibilitat d’afrontar la vida amb condicions de qualitat humana i cívica.

    M’alegra recordar aquelles oportunitats, aquells concerts que em van fer créixer, aquell pas de convivència. La vostra educació perdurarà en mi, en vosaltres i en tota la gent que hem tingut el privilegi de trobar-vos pel camí.

  • Capítulo Maranya

    La Maranya era un Centro de Cultura y Juventud situado en el municipio de Benicàssim, Castellón. Durante años ha ofrecido un espacio en el cual trabajar actividades de ocio y tiempo libre con infancia, adolescencia, juventud y también, con personas adultas. Todo a partir de un modelo de educación en el tiempo libre basado en las estructuras y organización de las Casas de Juventud y el Movimiento Laico y Progresista.

    Principalmente, las personas que participaban del local podían reunirse a través de grupos estables y de esta forma, mediante sus propios gustos e intereses, conformaban una amplia gama de actividades propuestas desde abajo y en base a su nivel de participación, montando su propio ocio desde el compromiso y la solidaridad. Creían en otra manera de hacer las políticas públicas. Una manera de hacer que tuviera en cuenta que, frente al lucro privado de las empresas, están las organizaciones ciudadanas que trabajan prioritariamente por el bien de las demás, por el bien común. Pensaban que era el momento de reclamar que la ciudadanía se involucrase en la gestión de lo público. Por eso se declaraban maduras y capaces para dirigir todos aquellos servicios que les afectaban. Así plasmaron que era hora de pasar del “yo te lo hago” al “hagámoslo juntas”. El colectivo era consciente de que ellas solas no iban a cambiar nada pero que nada cambiaria sin ellas. En la Casa recibían a cualquier joven o grupo de jóvenes con ganas de hacer cosas, que entrara en la dinámica de la toma de decisiones y mostrara su interés por formar parte. Sentían que hacía falta defender los derechos de las jóvenes y también de la sociedad y por eso, participaban en la creación de una cultura alternativa y popular.

    «Ana Maria: La Casa de Juventud para mi es mi segunda casa».

    Esta podría ser una descripción un tanto formal de lo que Maranya ha sido, pero Maranya no hubiera sido, ni seguiría siendo (porque, aunque haya bajado su persiana, sigue formando parte de la identidad de muchas de nosotras) sin la diversidad de voces que la han conformado durante estos años. Es un gran reto describirla de este modo, pero no sería posible hacerlo de otra manera. Por ello, gracias a las palabras que me confiaron en su día a través de la tesis doctoral maranyera se dibujará esta descripción de lo que significaba Maranya para muchas de las personas que allí la configuraban, una descripción en presente, mucho más personal y diversa.

    La Casa de Juventud la Maranya ha mantenido patente que no es posible una joven despierta a cualquier precio y ha manifestado en múltiples ocasiones que son las personas adultas las que no dejan participar a las jóvenes en los niveles que quieren y no las jóvenes las que no quieren implicarse. Maranya y sus jóvenes sentían que es posible articularse a partir de una metodología concreta en un tejido asociativo juvenil sencillo, alrededor de actividades de ocio, sin perder el aire de trabajo de valores e ideales críticos.

    Hay que pensar que las jóvenes están preparadas para construir lo que necesitan con sus propias manos y no quieren convertirse en sujetos pasivos que solicitan a sus familias o instituciones lo que necesitan. Y es que hay una relación directa entre la actitud emancipada y madura y el aprendizaje progresivo de cosas básicas como hacer una reunión, escribir un acta, saber ceder un turno de palabra, asumir una responsabilidad dentro de un grupo y, sobre todo, organizar con otras personas (Equipo de animadores voluntarios, registro en Diario de Campo).

    «Siente que esta Casa es distinta, nota como la gente la admira y eso le hace sentir orgullo de formar parte de este lugar.»

    Por eso, Maranya es una suma y sigue en el que un montón de personas, con sus necesidades, sus inquietudes, sus ilusiones, de una forma u otra convergen en un punto, unos porque son jóvenes, otros porque son monitores, otros porque son padres, otros porque necesitan participar de algo, otros porque necesitan sentir un paraguas de un grupo (EI, Josevi). Algunas vecinas del pueblo hablan de ella como un conjunto de gente que hace cosas positivas y buenas para el municipio (EI, Miriam) asumiéndola como un punto de referencia que sirve de referente para sus hijas e hijos (EI, Giomar). En ella tienen cabida muchas actividades, un montón de ellas, muy diversas que acaban enmarañandose (EI, Merche). Se organizan cosas alternativas al ayuntamiento y es un buen lugar para hacer cosas nuevas para la gente (EI, vecina 2).

    Algo que recuerda Miriam (EI) es que Maranya es como una telearaña que empieza siendo pequeña pero cada vez se hace más y más grande. Y no desde una connotación negativa sino desde un lugar en el que cada vez se ven más atrapadas las personas, enganchadas con el proyecto. Así cada vez se hace más y más grande, más y más fuerte centrándose en un proyecto social y educativo. Miriam define la finalidad de este espacio con el objetivo de construir cosas que a la gente le guste y que se acabe convirtiendo en un proyecto empoderador en sus vidas viendo a jóvenes menores de edad haciendo cosas muy grandes.

    Ana María (EI) remarca en muchas ocasiones que a sus amigas siempre se lo dice, que Maranya para ella es su segunda casa. Allí puede hacer muchas actividades, conoces gente, se hacen amistades y ella considera a las personas con las que forma parte de Maranya como una familia. Además, siente que esta Casa es distinta, nota como la gente la admira y eso le hace sentir orgullo de formar parte de este lugar.